Els pobladors de Toraja (Indonèsia) creuen que tenen dos ànimes: una per a la vida i una altra per a la mort. Els nadons són enterrats al tronc d’arbres per a que la seva ànima s’encarni en un ésser vivent, mentre que els adults inicien el seu viatge al Puya per veure a Déu
Nek Parinak va morir ahir per la nit, encara que el seu cadàver hagi descansat a la casa familiar durant més d’un any. Així ho explicava un dels molts viatgers que en arribar a Tana Toraja, a la illa indonèsia de Sulawesi, va quedar petrificat per aquesta cultura tant lligada a la mort, a la sang i la violència, com si vida i mort fossin ben bé el mateix o tot el contrari. Quan un torajà mort el seu cadàver pot passar dies, mesos o anys al tongkonan (vivenda), ja que en els rituals funeraris es sacrifiquen no menys de 40 búfals -abans arribaven a centenars, però les autoritats van prohibir-ho, però ara les famílies s’uneixen i celebren funerals conjunts per sacrificar més -. Si una família torajana no té prou diners per sacrificar els búfals i porcs necessaris haurà d’esperar i estalviar, mentre que durant tot el temps que resta el difunt a la llar li portaran un menjar especial - carn de porc -, que s’acabarà podrint al seu costat; el tractaran com si encara estigués viu. Com que creuen els torajans que tot ésser humà té dues ànimes, una per a la vida i una altra per a la mort, a Tana Toraja es diu que de nit els esperits dels difunts que encara no han iniciat el viatge al Puya -el Paradís- es passegen pel poblat.
Els búfals són per als torajans símbols de riquesa i els caps de bestiar de colors barrejats són molt més cars que els negres comuns. Els pobladors de Toraja centren la seva vida durant els funerals a la plaça dels sacrificis. Malgrat l’espectacular assassinat ritual de búfals, després del qual els joves xuclen la sang amb una canya de bambú i trossegen els animals per repartir entre els convidats, els torajans no són tan amants de la caça com en el passat. En altre temps els anomenaven “caçadors de caps”, ja que els adults decapitaven als seus veïns, perquè creien que quan més caps atresoraven més rics serien.
Els funerals tenen dos fases que poden restar separades, a vegades, per anys. En un primer moment, el cadàver es buida, s’amortalla i resta a la casa rebent tres dinars diaris, com si encara estigués viu. Durant aquest temps, tot el poblat contribueix a la construcció d’un edifici provisional per rebre les ofrenes i celebrar rituals - aquest és el lloc on es sacrifiquen els animals -. Finalment, en una segona festa, el difunt abandonarà la casa familiar juntament amb l’estera, els aliments necessaris pel viatge al més enllà, un arma i objectes. Després d’un altre sacrifici de búfals, el difunt rep sepultura i es procedeix a col·locar una talla que el representa a ell en miniatura en balconades petites davant del nínxol. Aquestes talles o tau-tau són tan precises que esgarrifen, perquè fins i tot van vestides amb la roba del difunt i es renoven cada any. El tau-tau roman davant la tomba per a que no s’oblidi que els morts segueixen al poblat.
Les tombes tradicionals dels torajans de Sulawesi estan excavades a parets verticals de pedra. Tanmateix, els nens menor d’un any -els que no tenen la dentició completa- són enterrats a tombes en el tronc d’un arbre grans, ja que el torajans creuen que les seves ànimes s’encarnaren en ell i seguiran creixen com un ésser viu. Un pot observar els arbres mil·lenaris amb els nínxols com finestretes que els emmarquen i pensar que, potser, no hi ha cap violència, cap lloa de la mort i el patiment en la manera com enterren als seus nens; l’únic recés de pau en aquesta illa d’ Indonèsia.
Eben Interiors, num 66:
No hay comentarios:
Publicar un comentario